Més enllà de la Crisi

MÉS ENLLÀ DE LA CRISI Sempre he pensat que si una cosa bona tenien les crisi és que ens obligaven a un comportament, individual i col·lectiu, diferent , que havia de servir per evitar-ne en el futur o, si més no, a què les properes no fossin tan dures. Us confesso que començo a dubtar del meu convenciment. Us poso un exemple: la Reforma Laboral del 2012 no ha servit per crear ocupació; ans el contrari: cada dia hi ha més parats. Vull recordar que ja havia dit fa uns mesos que deixar tot el poder de decisió a mans dels empresaris no podia ser un bon model; que s’havia trancat un Diàleg Social construït des de la transició i que havia estat globalment positiu . Hi ara veiem que els resultats són els que són. M’esforço per no ser excessivament detallista però només una dada molt significativa: durant el primer trimestre d’aquest any hi ha hagut una caiguda de l’ocupació de 400.000 llocs de treball que és equivalent a la pèrdua ocorreguda durant el primer any de vigència de la reforma del 2010. O sigui, amb la reforma del PP s’ha multiplicat per quatre la pèrdua de llocs de treball en relació a la reforma que va fer el PSOE. Dic això perquè he pogut comprovar que quan el membres de l’actual govern expliquen les retallades sempre acaben parlant de l’herència rebuda. També vull recordar que quan governava el PSOE des del PP ens deien que ells tenien la solució i, malauradament, no ha estat així. Entenc que la crisi és brutal, que s’han de prendre mesures, que Europa condiciona molt i que lels sacrificis són inevitables però hi ha massa exemples de funcionament barroer. Tots recordem que Bankia va passar en poques hores de tenir un superàvit de un quants centenars de milions d’eurus de benefici a acceptar un forat de trenta-mil milions dels esmentats eurus. No pot ser que no s’hagin d’assumir responsabilitats, en aquest cas i en molts i molts d’altres. I les retallades no totes són iguals ni tindran el mateix efecte. Penso en les restriccions anunciades a la universitat pública. Crec que les universitats públiques tenen moltes coses a corregir però també dic que les coses que han fet bé superen en escreix aquelles que s’han de replantejar. La meva impressió és que des de les files del PP s’ha orquestat una campanya de desprestigi d’aquestes universitats; a la meva manera d’entendre aquesta situació penso que les crítiques, exagerades, tenien com objectiu principal justificar les retallades; a més també crec que la precarietat de la universitat pública tindrà un efecte de desviació a favor de les privades. Si aquesta situació s’allarga en el temps serem testimonis d’un retrocés espectacular i perdrem molts trens , propis de les societats avançades, que ens serà tremendament difícl recuperar. I mentrestant els nostres governants es resisteixen a gravar les grans fortunes –de fent van pel camí oposat amb l’amnistia fiscal pel retorn dels diners que estan fora- i proposen una pujada de l’IVA, que ens afecta a tots. Tot plegat porta a reflexionar sobre si hi ha alguna altra fòrmula per sortir de la crisi, també amb sacrificis, per descomptat, i a preguntar-nos perquè des de l’àmbit de la socialdemocràcia no es presenta un pla B, clar, realista i assumible. Penso que en aquests moments hem d’abstenir-nos de qualsevol temptació demagògica. Uns i altres, però hauríem de ser capaços, haurien de ser capaços, de sumar i també de marcar diferències en allò que no es veu com a solució. La gent, una gran part de la població, s’ho passa malament, molt malament. És l’hora de donar la talla i, en el cas de no aconseguir-ho, deixar pas. Sempre he pensat que si una cosa bona tenien les crisi és que ens obligaven a un comportament, individual i col·lectiu, diferent , que havia de servir per evitar-ne en el futur o, si més no, a què les properes no fossin tan dures. Us confesso que començo a dubtar del meu convenciment. Us poso un exemple: la Reforma Laboral del 2012 no ha servit per crear ocupació; ans el contrari: cada dia hi ha més parats. Vull recordar que ja havia dit fa uns mesos que deixar tot el poder de decisió a mans dels empresaris no podia ser un bon model; que s’havia trancat un Diàleg Social construït des de la transició i que havia estat globalment positiu . Hi ara veiem que els resultats són els que són. M’esforço per no ser excessivament detallista però només una dada molt significativa: durant el primer trimestre d’aquest any hi ha hagut una caiguda de l’ocupació de 400.000 llocs de treball que és equivalent a la pèrdua ocorreguda durant el primer any de vigència de la reforma del 2010. O sigui, amb la reforma del PP s’ha multiplicat per quatre la pèrdua de llocs de treball en relació a la reforma que va fer el PSOE. Dic això perquè he pogut comprovar que quan el membres de l’actual govern expliquen les retallades sempre acaben parlant de l’herència rebuda. També vull recordar que quan governava el PSOE des del PP ens deien que ells tenien la solució i, malauradament, no ha estat així. Entenc que la crisi és brutal, que s’han de prendre mesures, que Europa condiciona molt i que lels sacrificis són inevitables però hi ha massa exemples de funcionament barroer. Tots recordem que Bankia va passar en poques hores de tenir un superàvit de un quants centenars de milions d’eurus de benefici a acceptar un forat de trenta-mil milions dels esmentats eurus. No pot ser que no s’hagin d’assumir responsabilitats, en aquest cas i en molts i molts d’altres. I les retallades no totes són iguals ni tindran el mateix efecte. Penso en les restriccions anunciades a la universitat pública. Crec que les universitats públiques tenen moltes coses a corregir però també dic que les coses que han fet bé superen en escreix aquelles que s’han de replantejar. La meva impressió és que des de les files del PP s’ha orquestat una campanya de desprestigi d’aquestes universitats; a la meva manera d’entendre aquesta situació penso que les crítiques, exagerades, tenien com objectiu principal justificar les retallades; a més també crec que la precarietat de la universitat pública tindrà un efecte de desviació a favor de les privades. Si aquesta situació s’allarga en el temps serem testimonis d’un retrocés espectacular i perdrem molts trens , propis de les societats avançades, que ens serà tremendament difícl recuperar. I mentrestant els nostres governants es resisteixen a gravar les grans fortunes –de fent van pel camí oposat amb l’amnistia fiscal pel retorn dels diners que estan fora- i proposen una pujada de l’IVA, que ens afecta a tots. Tot plegat porta a reflexionar sobre si hi ha alguna altra fòrmula per sortir de la crisi, també amb sacrificis, per descomptat, i a preguntar-nos perquè des de l’àmbit de la socialdemocràcia no es presenta un pla B, clar, realista i assumible. Penso que en aquests moments hem d’abstenir-nos de qualsevol temptació demagògica. Uns i altres, però hauríem de ser capaços, haurien de ser capaços, de sumar i també de marcar diferències en allò que no es veu com a solució. La gent, una gran part de la població, s’ho passa malament, molt malament. És l’hora de donar la talla i, en el cas de no aconseguir-ho, deixar pas.