Llegint
l’article de Juan José Millás sobre
Pasqual Maragall , més que article és la història d’un somniador despert , el relat d’una persona que ha vist molt més enllà i que ha intuït per a cada moment el que era millor pel seu entorn, per la gent .
Fer realitat un somni és difícil no ens enganyem. Com que no hi ha límits els somnis són “perfectes”. Pasqual Maragall somnia i fa realitat els somnis. Però a més a més somnia per a un col·lectiu, no només per a ell sol. Au va encara més difícil! Des de la posició de governant crear, millorar, innovar, cercar els millors projectes per a la ciutadania és el més gratificant, allò que dóna sentit a la posició en que estàs però alhora és el més criticat. Tot el que no es coneix és difícil d’assumir. Cal tenir les idees molt clares, saber-les explicar i tenir l’habilitat de saber-les aplicar i de resistir a les envestides.
Pasqual Maragall no té por. No té cap problema de posar-se davant del toro, arremangar-se i començar el que serà a la llarga un projecte sòlid i idoni pel futur immediat. S’hi posa perquè està convençut que és el que cal, perquè ho visualitza. Diu Millás que molts, els de sempre, incapaços d’aturar amb arguments els seus projectes varen utilitzar l’insult i la infàmia per fer mal ja no al polític sinó endinsar-se en la persona. Mediocres els anomena . N’hi ha uns quants d’aquests que ja derrotats tenen un sol objectiu que és fer mal i acabar, trepitjar qui és diferent, qui és més capaç en aquell moment.
Jo ho he patit a Roses, no hi va haver manera, ni amb una moció i tot, que qui va tenir amb el seu Orgull el President de la Generalitat durant molts anys presidint la sala de plens es negués rotundament a que el President Pasqual Maragall , el president en aquell moment hi fos. Tenia un no sé què d’odi i de ressentiment que no li permetia ser allò que s’anomena democràtic. Ara que tampoc no li agrada el president de la Generalitat que hi ha, quan ha de fer servir la Sala de Plens per un casament per exemple sense cap escrúpol despenja el quadre i el deixa a terra sense recol·locar-lo. És així. No tots els ex són adorables no. Per això tenir el President Maragall, en persona, el dia de la meva presa de possessió com a alcaldessa a la Sala de Plens de Roses em va fer més que il·lusió. Doncs en Pasqual com que no s’enfonsa i ha de continuar creant, enlloc de tirar la tovallola quan li diuen que està malalt, torna a somniar que no només ha de lluitar per curar-se sinó que cal anar més enllà i “aprofitar-ho” per a que la seva ciutat sigui pionera en recerca. Tornem-hi ja no només pensa en ell sinó que ja s’ha enfilat amunt i amunt per fer alguna cosa sòlida i pionera i a sobre fa de conillet d’índies.
Especial ho és sí, atrevit i valent també perquè ho té clar i ho veu i ho ha somniat. És veritat que provoca addicció potser perquè sap escoltar, potser perquè troba la paraula adequada en cada moment, potser perquè mentre parles amb ell et fa sentir bé, com si fossis un ser intel·ligent com ell i allò que li expliques li interessa!! “El meu pare està malat” ens va dir la seva filla al Palau de la Música, sigueu-ne conscients ens va avisar. Potser era per dir-nos no li feu mal, no li tingueu en compte si algun dia reacciona diferent, ajudeu-lo si cal en un moment determinat i no oblideu mai qui ha estat. Ës una de les frases que més m’ha impactat, ell en Pasqual era allà, davant de tots i totes i la seva filla que és qui més l’estima ens deia: feu-vos càrrec que això va en serio que està malalt i que l’anirem perdent poc a poc.
Hi parlo de tant en tant amb en Pasqual, jo no li noto res, parla i recorda. Li truco i sap qui sóc i perd una estona per parlar amb mi. Li explico coses de l’ajuntament, del partit, de la gent i ell escolta i diu el que li surt. Li pregunto com està, bé diu ell sempre. Avorrit va dir l’últim dia que ens vàrem veure. Diu que li agrada parlar amb la gent del carrer, la que no el coneix, la que li explica el que veu i el sent, la que el transporta a altres països la que li parla sense embuts.
He conegut a en Pasqual Maragall tard, no sé com era ni què pensava, sé el que fou per revistes, entrevistes, per la història de Barcelona,i de Catalunya, per les places i carrers i infraestructures que va crear; per la seva biografia conec els seus estudis, la seva vida acadèmica, els seus viatges i els seus projectes. Què li passa pel cap ara? Quin és el seu pròxim somni? Espero i desitjo que la malaltia no sigui un destorb per a què continuï somniant i ens ho pugui explicar, espero i desitjo que els seus somnis ens arribin sencers i que amés a més siguin en color.
