La duresa de la crisi que patim va portar, a les organitzacions empresarials CEOE i CEPYME i als sindicats majoritaris, CCOO i UGT a acordar l’anomenat “SEGON ACORD PER A LA NEGOCIACIO I L’OCUPACIÓ” que es va publicar al BOE el passat 6 de febrer.
Aquest va ser una acord sense precedents a Europa ja que aposta per una forta moderació salarial i la contenció de les rendes,; tot això a canvi del manteniment de l’ocupació i el control dels preus.
Està clar que l’acord signat obligava a uns i altres; als sindicats a no estirar la corda en qüestions salarials , als empresaris a aplicar una política de preus sense augments injustificats en determinats serveis i productes i als poders públics a exercir una eficaç activitat de control.
A més, un i altres, van ser capaços de demostrar que podia haver-hi consens per afrontar la crisi sense entrar en una espiral d’acomiadaments no sempre degudament justificats. Van optar, doncs, per la flexibilitat en la negociació.
Doncs be, tot aquest esforç, tot aquest “fer de la necessitat virtut” s’ho va carregar el Govern del PP, amb la col:laboració de CiU, amb un Real Decret LLei quatre dies després. Un RDLl que el propi President del Govern, el Sr. Mariano Rajoy, reconeix que no servirà per crear llocs de treball i que empobrirà la societat i crearà més desigualtat social; això sí: també va dir que quan a Europa es creï ocupació clarament aquí també s’en crearà. Sr. Rajoy; és clar que es crearan llocs de treball quan la crisi entri en recessió –ojalà que sigui aviat- però també s’en crearien sense el seu RDLl i serien llocs de teball més dignes!
Tot plegat fa pensar que les dretes, espanyola i catalana, van envalentonades, que se senten fortes, que saben que la gent està esporuguida i calla, de moment, i que ha arribat l’hora de la contrareforma, i no només laboral, fent servir l’argument, que és cert, de què s’han de prendre mesures per combatre la crisi. No crec que s’hagi de discutir la principal; la crisi.
El què s’ha de, ja no dic discutir, parlar i argumentar tot cercant el consens és un model de sortida de la crisi que sigui el menys nociu pel conjunt de la societat i d’una manera molt especial per aquells i aquelles que més la pateixen.
Tot indica que no van per aquí pel què fa a les dretes i personalment crec que la socialdemocràcia i les esquerres en general han de ser més contundents a l’hora de presentar alternatives sòlides, creïbles i que arribin a la gent. Que de ser-hi hi són.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada