Article publicat a l'Hora Nova el 18 de maig de 2012

PETITS DETALLS, PERÒ… L’elecció, a la segona volta, de François Hollande com a president de la República obre una via d’esperança en el sentit que Europa tindrà una veu, important, que trencarà el monolitisme existent fins ara en el binomi Merkel-Sarkozy. Immediatament després de la derrota electoral, Sarkozy donava a entendre que després de trenta-cinc anys de dedicació a la cosa públia havia arribat l’hora de la retirada. El mateix Sarkozy va convidar al futur president a anar junts a l’homenatge al Soldat Desconegut. Em podeu dir que és el que toca i és cert però no sempre passa així. Petits detalls però el problema continua estant aquí: crisi, retallades, pessimisme i un túnel que, de moment, no visualitza la llum del final. Penso que la pregunta que tothom s’hauria de fer és: “a on vol anar Europa”? La Unió Europea es va dissenyar com un estat federal assimètric i es suposava que la progressiva integració econòmica comportaria la integració política. La realitat no ha estat ben bé així: s’ha donat prioritat als aspectes comercials i financers per damunt dels fiscals, laborals i socials. I ja no parlem de la integració política! Ens trobem, doncs, amb una Europa on les competències econòmiques depenen de la Unió i les polítiques dels Estats; així és complicat avançar. Però Europa continua sent molt important en el context mundial: 25% del PIB mundial, un comerç internacional molt potent, capdavantera en desenvolupament sostenible entre altres. Per tant estem davant d’una UE amb debilitats però també amb moltes fortaleses i ha arribat l’hora de la POLITICA amb majúscules i les ciutadanes i els ciutadanes estem donant missatges clars: tots els governs que s’han presentat a les eleccions des de l’inici de la crisi han caigut, independentment del color polític. D’aquesta situació s’en pot extreure que ni els uns ni els altres han acabat de fer les coses prou o bé , o, si més no, no han sabut conectar amb la ciutadania amb arguments convincents per assumir els sacrificis imposats. La situació és difícil però hi ha marge de maniobra. Només cal que s’actuï amb visió de futur, amb el convenciment que la globalització ens demana una altra manera de fer les coses, que els mercats no ho són tot, que el benestar aconseguit durant anys i anys no es pot esborarrar del mapa en un plis plas, que hem de ser més austers, que, probablment, haurem de treballar més, que s’han de reduir les diferències socialas, que una bona sanitat és vital per a un país del segle XXI, que l’educació és grantia de futur i benestar…en fi que hem de reconduir actituds i plantejaments però hem de preservar allò que és la columna vertebral de l’anomenat Estat del Benestar.